Blog
Els Materials d’Explotació Sexual Infantil no són Pornografia, són el registre d’un delicte
Divendres, 5 de juny de 2020
La pornografia és un fenomen mixt, cultural i industrial, polèmic i que preocupa per nombroses raons. La pornografia, també anomenada “entreteniment d’adults”, té una important presència i actualitat social, però és una qüestió incòmoda i provoca reaccions ambivalents. Alguna cosa semblant al que ocorre amb l’alcohol i les drogues, amb els esports violents, la prostitució, etc… En molts països del món és legal i, si atenem les estadístiques, també és freqüent i habitual, i en aquest sentit, normal. La pornografia, sobretot els materials “fotogràfics o videogravats” i difosos per TV i Internet, formen part dels productes audiovisuals televisius de consum massiu com el futbol, les pel·lícules de terror o les “sèries” i es poden contractar en la majoria de les plataformes d’entreteniment i distribució de continguts.
Sabem que el “consum” de pornografia, l’expressió més utilitzada per a referir-se a aquest comportament d’accedir a materials de contingut sexual explícit amb l’objectiu d’experimentar excitació sexual és, naturalment, un comportament intencionat i propositiu. És més freqüent entre els homes (joves i adults) que entre les dones (joves i adultes) i la seva prevalença és elevada. Quan es publiquen les xifres d’accés a aquests materials sempre sorprenen per les seves magnituds. Els elevats nivells de consum de pornografia es ratifiquen quan les empreses vinculades a aquesta indústria mostren els seus resultats econòmics. Hi ha estudis rigorosos que indiquen que una gran majoria dels ciutadans de qualsevol país occidental “mitjà” accedeixen a continguts pornogràfics amb una certa freqüència. Més en concret, s’ha publicat que el 66% dels homes i el 44% de les dones consumeixen pornografia almenys una vegada al mes. Aquesta dada és, de manera orientativa, també vàlida per al nostre país.
Ja gairebé no hi ha dubte que la pornografia s’ha convertit en el gran vehicle de l’educació sexual del segle XXI. És probable que sigui una herència de la cultura hipersexualitzada dels anys ’70 i ’80 del segle XX, època en la qual fins i tot els materials d’explotació sexual infantil –la mal anomenada “pornografia infantil”- van arribar a comercialitzar-se legalment en diversos països europeus (per exemple, Dinamarca i Holanda). Els experts assenyalen que el contacte inicial (no necessàriament el consum intencionat i habitual) amb la pornografia es produeix entre els 9 i els 11 anys.
La pornografia és tan pròxima a la realitat social que, enmig de la pandèmia del COVID-19, una de les grans distribuïdores de continguts pornogràfics va declarar públicament que els accessos a les seves pàgines web s’obrien gratuïtament per a tots aquells que estaven en zones de confinament obligatori, en particular Itàlia i Espanya, com a signe de “col·laboració altruista al benestar de la població” i per a ajudar “a la prevenció de la pandèmia promovent el confinament domèstic”. Hem d’admetre que la pornografia està pràcticament omnipresent en la societat actual. Els experts ens ho diuen de manera reiterativa.
Però malgrat aquesta “normalitat”, en el sentit d’habitualitat, és un fenomen bàsicament estigmatitzat, considerat com una cosa negativa i per raons diferents que van, des del puritanisme moral a les visions més “obertes” i radicals sobre la moralitat de les conductes humanes. A la pornografia se li atribueixen moltíssims efectes i conseqüències negatives en els seus usuaris: inducció als valors masclistes, justificació i increment de la violència sexual i contra la dona, alteracions en els processos de socialització sexual dels i les adolescents, trencament dels valors morals i de respecte a la dignitat personal… D’aquí ve que les discussions entorn de la pornografia siguin sempre aferrissades. Existeixen des dels defensors acèrrims -que l’establirien com a model d’educació sexual a les escoles– i que rauen la defensa d’allò indefensable en nom d’un liberalisme radical dels costums, fins als prohibicionistes morals, que també n’hi ha, i que cremarien en la foguera tots els materials pornogràfics, als seus productors i als consumidors. I entre tots dos corrents de defensa o rebuig de la pornografia les aproximacions científiques –pretesament objectives i lliures de prejudicis- de la psicologia, la sociologia, la sexologia i fins i tot la neurociència i la criminologia, no han aconseguit aclarir els principals dubtes sobre els efectes beneficiosos o nocius de la pornografia. Mentrestant, aquesta inunda les xarxes socials, internet i els mitjans de comunicació, sobretot, quan les autoritats aixequen el control de la difusió d’aquests materials.
És important destacar que la pornografia mostra, amb la seva gran productivitat moderna, una enorme heterogeneïtat d’estils, tipus i formats. Aquesta varietat s’associa a la pròpia diversitat de les fantasies sexuals dels éssers humans, donant a entendre que la pornografia no és més que un reflex del que ja està en la “ment” (més o menys desviada) de les persones. Aquesta varietat va des dels continguts més o menys edulcorats i sexualment poc explícits fins als més aberrants, denigrants o repulsius, passant pels extremadament violents. El col·loquialment anomenat “porno” mostra continguts que van des d’històries de mínim contingut argumental, emocional o moral fins a atrocitats disfressades de narracions més o menys estructurades i pretesament artístiques.
Entre aquestes varietats o tipus de continguts pornogràfics apareix la “pornografia infantil” que s’envolta, inicialment, de les mateixes consideracions que la resta de les categories. D’aquí ve que, igual que parlem de pornografia amb continguts sadomasoquistes, homosexuals o lèsbics, es classifica habitualment la “pornografia infantil” com un tipus més, on els protagonistes són nens, nenes i/o adolescents que abasten tot aquell rang d’edat. En aquest context, hi ha qui considera aquest material un tipus més de pornografia i li adscriu els mateixos qualificatius que a la resta de productes pornogràfics: cultural, d’entreteniment, facilitador de les fantasies sexuals, etc.
Però la realitat és que la “pornografia infantil” NO és un producte cultural o industrial en un sentit descriptiu, sinó el registre, la producció, distribució i la consumació d’actes d’explotació sexual infantil. La “pornografia infantil” és el testimoniatge gràfic de la violència sexual exercida contra els infants i adolescents. Tant és així, que existeix un acord generalitzat i adoptat internacionalment pels agents socials i les organitzacions implicades activament en la protecció de la infància perquè s’abandoni el terme “pornografia infantil” i sigui substituït pel de “Materials d’Explotació Sexual Infantil”, i així denominar adequadament a aquest fenomen violent que és l’abús sexual infantil gravat i produït intencionadament a través de mitjans audiovisuals.
Per tant, el Material d’Explotació Sexual Infantil és la prova o el testimoniatge d’una acció violenta, d’un delicte greu amb conseqüències severes els efectes de les quals poden arribar a ser molt negatius, intensos i duradors, i fins i tot letals, per a les víctimes. Així mateix, la pròpia producció i distribució dels Materials d’Explotació Sexual Infantil també produeix danys de tipus físic, psicològic, fins a alteracions greus del desenvolupament en les víctimes, els efectes de les quals en moltes ocasions són irreversibles.
Els Materials d’Explotació Sexual Infantil són molt variats i heterogenis, tant en les maneres de producció i distribució com en els continguts. Van des de simples imatges de nens, nenes i/o adolescents, pròpies de qualsevol revista comercial de moda o varietats, fins i tot catàlegs de roba infantil, fins a vídeos on els continguts són d’una brutalitat i violència molt elevats. Per a poder distingir la gravetat penal d’aquests materials s’han desenvolupat sistemes de classificació graduats que permeten als experts en l’àmbit policial, forense i judicial valorar-los a efectes tècnics i processals.
Fa uns anys, en 2015, per a normalitzar l’acció penal dels “delictes de pornografia infantil” (que així és com s’etiqueten en la vigent llei penal espanyola, Llei orgànica 1/2015 de 30 de març) la Fiscalia General de l’Estat va difondre uns criteris de normalització d’aquesta tipologia delictiva. En aquest document es defineix allò que és i que no és punible penalment a Espanya en relació amb aquest fenomen. Es concentra a delimitar, sobretot, el material visual i d’acord amb les regulacions internacionals, indica que aquests materials han d’estar intencionadament centrats en el comportament sexual d’un menor o en els seus òrgans sexuals. En la pròpia llei es recull la següent consideració:
…després de la reforma operada pel 1/2015, que dins del concepte legal que encunya es refereix a a) Tot material que representi de manera visual a un menor o una persona amb discapacitat necessitada d’especial protecció participant en una conducta sexualment explícita, real o simulada. b) Tota representació dels òrgans sexuals d’un menor o persona amb discapacitat necessitada d’especial protecció amb finalitats principalment sexuals”.
Aquest document precisa temes com l’edat dels infants o adolescents representats, la “virtualitat” de la creació d’aquests materials i altres consideracions penals i de criteri processal per a millor actuació dels fiscals en aquests tipus de delictes.
Els Materials d’Explotació Sexual Infantil (accés, producció, distribució, emmagatzematge, etc.) són considerats com a delictes en la majoria de les legislacions penals internacionals i hi ha una important sensibilitat, promoguda per institucions com Unicef, l’OMS, Save The Children, ECPAT, etc. i entitats específicament organitzades entorn d’aquest problema per a la seva persecució i erradicació.
La prevenció de l’abús i la violència sexual contra la infància i l’adolescència comença per canviar la denominació de “Pornografia Infantil” per la de “Materials d’Explotació Sexual Infantil”. Aquesta denominació, que hauria de generalitzar-se a tots els àmbits – començant per la pròpia llei penal i l’argot judicial – recull que aquests materials constitueixen el registre gràfic de la violència sexual exercida contra els infants i adolescents i, com a tal, ha de quedar clar en el llenguatge, fins i tot col·loquial. Perquè donant a les coses el nom que li correspon es qüestionen idees i creences que, en el cas que ens ocupen, tenen un efecte indirecte de tolerància amb aquestes pràctiques abusives i la seva difusió.
A aquest canvi de denominació se li sumen altres accions que com a societat en general i com a ciutadans en particular podem fer, com denunciar i notificar comptes o servidors web que allotgen aquest tipus de contingut. Podem actuar preventivament per mitjà d’accions de supervisió, de restringir i establir normes d’accés a internet i les noves tecnologies per part dels infants i adolescents; parlar obertament sobre els riscos d’internet i les xarxes socials; evitar compartir aquest material amb persones conegudes o en xarxes socials com a forma de denúncia pública i frenar la seva difusió; buscar ajuda professional per a les persones implicades… Es tracta, en definitiva, de prevenir més víctimes, evitar la revictimització i promoure la consciència del problema de qui accedeix a aquesta mena de material perquè rebi ajuda especialitzada. Des de PrevenSI hem elaborat una infografia amb una sèrie de recomanacions i pautes perquè sàpigues com actuar en cas que et trobis material d’explotació sexual infantil en la xarxa o descobreixis que algú del teu entorn ha accedit a ell.
No hem d’oblidar que la prevenció de la violència sexual infantil és una responsabilitat col·lectiva i que demanda la implicació activa de tota la societat. NO HI HA EXCUSES.
PrevenSI.